"L'amor per totes les criatures vivents és el més noble atribut de l'home" Charles Darwin, 1870

dimarts, 25 de febrer del 2014

Vespula vulgaris


Vespula vulgaris

Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

La vespa comuna (Vespula vulgaris) és un vèspid eusocial que construeix nius de paper gris dins o sobre d'estructures capaces de suportar-lo. És present a la major part d'Eurasia i ha estat introduïda a Austràlia i Nova Zelanda. Sota terra sol fer servir caus abandonats de mamífers. Presenta colors aposemàtics, groc i negre.
El niu és fet de fibres de fusta mastegades i barrejades amb saliva. Les vespes produeixen substàncies químiques que repeleixen les formigues i la segreguen al voltant del pecíol per evitar la depredació. Una femella reina solitària comença el niu; construeix 20-30 cel·les abans de la posta d'ous inicial. Aquesta fase comença a la primavera, depenent de les condicions climàtiques. Es deixa un ou a cada cel·la, i un cop eclosionen, cada larva s'aguanta verticalment apretant el seu cos contra les parets. Ara la reina dedica el temps a l'alimentació de les larves amb sucs i insectes mastegats i a l'ampliació del niu. Un cop les larves assoleixen la mida final, cobreixen les respectives cel·les i inicien la metamorfosi: es converteixen en pupes i finalment en adultes. Quan les adultes emergeixen, s'encarreguen de la recerca d'aliment, de la cura de les cries i del manteniment del niu. La reina, que ara és alimentada per les obreres, concentra tota la seva energia en la reproducció. Les larves de reina són criades a les cel·les més grans de les crestes inferiors. El niu finalitzat pot contenir entre 5.000 i 10.000 individus.

Cada colònia inclou una reina fèrtil i diverses obreres estèrils. Les colònies normalment duren un any, i tots els individus menys la reina moren a principis d'hivern. Les noves reines i els mascles són produïts a finals d'estiu. Després de l'aparellament la reina hiberna en un forat o algun altre lloc protegit, de vegades en edificis. Els nius de vespa no es refusen d'un any a l'altre; tanmateix, en el clima suau de Nova Zelanda i Austràlia, unes poques colònies poden sobreviure l'hivern. En tot cas, això és més comú en la vespa europea.

Juntament amb la vespa europea i dues espècies de Polistes, la vespa comuna és considerada una plaga a Nova Zelanda, on competeix amb les espècies endèmiques pel menjar, com insectes i melassa.

L'eusocialitat és una forma de vida col·lectiva social que es caracteritza per generacions que s'encavalquen, una cura de les cries cooperativa i castes especialitzades reproductives i no reproductives. La casta reproductiva es compon d'una reina i eventualment un o més mascles fèrtils. La casta no reproductiva es compon d'obrers i soldats, sovint estèrils, tant mascles com femelles.

Merops apiaster


Merops apiaster

Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

L'abellerol (Merops apiaster) és un ocell de l'ordre dels coraciformes i de la família dels meròpids. Molt acolorit, es un au inconfusible per la multitud de colors que presenta: pit blau, ventre verdós, cap canyella, coll groc i la llista negra que adorna el seu ull, bec típic d'insectívor, llarg, fi i una mica corbat. En un sentit restrictiu s'aplica el nom d'abellerol a aquesta espècie, però per extensió també reben el nom d'abellerol, qualsevol de la resta de les espècies de la família dels meròpids.

És un ocell migratori que marxa a l'hivern a l'Àfrica tropical i l'Índia.Nia a les zones més càlides de l'Europa del sud i a parts de l'Àfrica del Nord. Fa els nius fent forats en costers arenosos com, per exemple, en una terrassa fluvial. És nidificant a la Península Ibèrica i als Països Catalans on és una espècie legalment protegida. A la primavera és ocasional al nord d'Europa.

Les seves preses preferides són sobretot insectes amb predilecció pels de la família dels apoïdeus (vespes i abelles), però no li desagrada cap altre insecte volador: papallones, libèl · lules, tàvecs, vespes i borinots. A aquests últims, un cop pinçats amb el bec, els mata i després els colpeja fins que l'agulló es desprèn per poder engolir. Es nodreix a base incloent també la vespa o el borinot, els caça a l'aire i evita consumir-ne el fibló. Ingereix uns 32 grams d'insectes diaris. La problemàtica dels abellerols en l'apicultura no és el fet d'alimentar-se d'un nombre relativament reduït d'abelles obreres sinó del fet que elimina també l'abella reina quan va o torna del viatge d'aparellament i deixen així la seva colònia d'abelles òrfena i aquesta acaba desapareixent.


Fa el niu, solitari o en colònies, en talusos terrosos i sorrencs tous de la vora dels rius i rieres. Consisteix el niu en un túnel llarg (de fins a 2 m) que desemboca en una cambra, que no entapissen de cap manera, sinó que hi ponen els ous directament.

divendres, 7 de febrer del 2014

Phoenicopterus ruber


Phoenicopterus ruber

Pintat amb pastel

El Flamenc del Carib és una espècie de flamenc gran, l'únic nadiu de l'Amèrica del Nord. El seu hàbitat preferit és l'habitual en la família: llacunes salades, aiguamolls i llacs salobres costaners o interiors. Viu a les Illes Galàpagos i pràcticament per tot el Carib. El seu color pot variar des del rosa pàl·lid fins a un carmesí o vermell, depenent de la zona on visqui i de la quantitat de crustacis amb alts continguts carotenoides que consumeixi. Com les altres espècies de flamenc, pon un ou blanc sobre una base de fang, entre maig i agost covant-lo durant 28 a 32 dies. Ambdós pares tenen cura dels joves durant un període de fins 6 anys, en que arriben a la maduresa sexual. La longevitat és d'uns 40 anys, una de les més llargues entre les aus. S’alimenta de larves aquàtiques i crustacis que filtra del fang amb el seu especialitzat bec que conté unes barbes.

Els flamencs s'enfronten a les amenaces d'hàbitats tan fràgils com els aiguamolls , amb els seus canvis hidrològics, degradació del medi costaner i marí provocat pel desenvolupament urbà en els mateixos, i que comporta la fragmentació de les seves àrees de concentració. La concentració de contaminants dels residus sòlids i líquids els provoquen malalties. També s’enfronten a trampes per a ànecs y  col·lisió amb línies. Aquestes pressions humanes estan presents en tot el rang de distribució de l'espècie i tendeixen a acréixer davant la crua realitat de l'escalfament global, que porta l'augment del nivell en les aigües costaneres.