Apis mellifera

Apis mellifera

Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

L'abella de la mel o abella europea és una espècie d'himenòpter de la família dels àpids. És l'abella que s'utilitza preferentment en apicultura en tot el món. En la zona de clima temperat les abelles sobreviuen durant l'hivern en forma de colònies i l'abella reina comença a pondre ous des de mitjans d'hivern. L'abella reina és l'única femella fèrtil de la colònia i diposita tots els ous d'on sortiran les altres abelles (mascles i femelles). Els ous que després produiran mascles no han sigut prèviament fecundats, per lo tant tenen la mitat de la dotació genètica de l’espècie.. De l'ou en surt una larva que serà alimentada per les obreres “mainaderes” . Aproximadament després d'una setmana la cel·la de la larva és segellada per les obreres i arriben a l'estadi de pupa. Després d'una altra setmana emergeix una abella adulta.

La vida mitjana d'una reina d'abella és de tres o quatre anys. S'aparella en llocs molt allunyats del rusc on se'n concentren de mascles de diversos orígens, que moren durant el procés. En el rusc hi haurà abelles de la mateixa mare però de diferent pare i les obreres instintivament saben si són germanes també de pare. La vida de les obreres és variable, les abelles nascudes a la primavera viuen unes poques setmanes. Les abelles nascudes a la tardor viuen uns quants mesos ja que hivernaran dins del rusc. La mel té com a matèria primera el nèctar que les abelles emmagatzemen en un segon estómac i el porten al rusc on les abelles obreres el tornen a digerir i amb enzims trenquen el sucre complex en sucres simples, que s'emmagatzemen en cel·les per a assecar-ho, i aleshores segellen la cel·la amb un tel de cera.

Es tracta d'un insecte poc agressiu i poc avesat a picar si no es sent agredit o veu amenaçat el seu rusc. A diferència d'altres himenòpters, les abelles tenen el fibló dentat en forma d'arpó. Per aquest motiu, un cop l'abella ha picat, es queda unida a la pell, havent d’esgarrar l'aparell digestiu (cosa que la conduirà a la mort) per tal de ser alliberada. La picada de l'abella sol donar lloc a una simptomatologia local i els casos greus o mortals que es coneixen són deguts o bé a un xoc anafilàctic (relacionat amb una resposta desorbitada de l'organisme i no amb els components del verí pròpiament dit), o bé a picades múltiples per l'abatiment d'un rusc. El 2007 els mitjans de comunicació alertaven sobre l'anomenada síndrome del despoblament dels ruscos (en anglès Colony Collapse Disorder). Les abelles europees, des de fa uns dotze anys, pateixen importants pèrdues en totes les regions del món. Les causes no estan encara perfectament establertes (s'apunta al microorganisme Nosema). Les desaparicions arriben del 50 % al 90 % de les poblacions segons els indrets del món.

Boiga dendrophila

Boiga dendrophila

Fet amb aqüarel·la i llapiços de colors

Es una serp de la família Colubridae del Sud-Est asiàtic, en concret de Malàisia  i algunes illes d'Indonesia com Borneo, Java, Sulawesi, Riau Archipelago i Sumatra. La serp gat d'anells d'or és una de les espècies més grans de serp gat, una mitjana 1.8-2.4 m de longitud. Es consideren mitjanament verinoses, però s'ha informat de 92 casos greus d'hospitalització i 12 víctimes mortals. Musell més llarg que l'ull, negra per sobre, amb bandes transversals grogues, continus o no. Amb una longitud total de 2,3-2,5 m. S'alimenta de petits mamífers, llangardaixos, granotes, altres serps serps i peixos, ja que es una gran nadadora. Principalment nocturn. És una serp molt agressiva. Fins i tot els espècimens criats en captivitat són massa nerviós per ser manipulats i colpejar repetidament a distància. El seu verí presenta una forta activitat hemorràgica encara que, donada la disposició de les dents inoculadores, no solen resultar perilloses a pesar de la seva gran mida la seva agressivitat.

Mandrillus sphinx

Mandrillus sphinx

Fet amb llapiços de colors

El mandril és un primat cercopitecí. Aquesta espècie es troba en els boscos tropicals humits de fulla perenne al centre oest d'Àfrica, el riu Ogooué Ivindo a Gabon limitar la seva distribució cap a l'est.Es troben a la selva tropical de fulla perenne, que s'estén entre 100 i 300 km cap a l'interior des de la costa de l'Atlàntic. Els mandrils són coneguts per eixir a la sabana, fent-se semi-terrestre. Són omnívors i les dietes són diverses, incloent fruites, brots, fulles, arrels, insectes, fongs i llavors. Quan l'aliment és escàs (per exemple, durant i al final de l'estació seca), també atacar els cultius de les granges. Aquesta espècie està classificada com a Vulnerable en vista de la pressió de la caça intensiva d'aquesta espècie (juntament amb la pèrdua d'hàbitat) a través de la seva àrea de distribució, que és probable que hagin donat lloc a una disminució superior al 30% en els últims 30 anys. L'amenaça més immediata és la que planteja la caça per la seva carn (que és molt apreciada a Gabon). Els caçadors comercials de carn de caça suposen una amenaça particular per les poblacions que es troben prop de les principals carreteres i ciutats.Diverses reserves es troben dins del rang del Mandril, el més important dels quals és Lope National Park a Gabon. Altres àrees que contenen mandrils necessiten protecció immediata, tant legal com pràctic, en contra de la tala i la caça.

Alcedo atthis

Alcedo atthis

Fet amb pastel

El blauet es troba a tot Europa i Àsia, fins a l'est del Japó. També es troben a Àfrica, al sud del Sàhara.  Es troben a les ribes dels llacs, estanys, rierols i en els aiguamolls. Fins i tot han estat coneguts per pescar en aigües salobres, sobretot durant els mesos d'hivern, quan altres cossos d'aigua es pot congelar. Hiverna regularment als Països Catalans. És un ocell solitari i d'hàbits discrets, que es posa en branquillons o canyissos que pengin sobre l'aigua, des d'on observa millor les possibles preses. S'alimenta fonamentalment de peixos i alevins i, en menys mesura, d'artròpodes aquàtics i llurs larves. És un ocell no gaire abundant com a reproductor als Països Catalans i que sembla que en els darrers anys ha sofert una acusada davallada, no gens aliena al grau de contaminació de les aigües i al paral·lel ús de pesticides.

Per a tots els aficionats a la taxonomia i els animals, us deixo la web Animal diversity. És una molt bona pàgina web, gestionada per la University of Michigan Museum of Zoology, on teniu classificades degudament totes les espècies animals, i una explicació de l'hàbitat i comportament del animal.

Pàgina web Animal diversity:  http://animaldiversity.ummz.umich.edu/site/index.html

Lynx pardinus

Lynx pardinus

Fet amb pastel

El linx ibèric és una espècie de mamífer carnívor de la família Felidae, endèmic de la Península Ibèrica. El es l'únic carnívor considerat com a especialista en conills. Aquesta espècie li aporta del 80 al 90% de la seva alimentació. També consumeix , ungulats (cervols o muflons), perdius, petits mamífers i altres aus com ànecs. És el felí més amenaçat del món. Fins a fa uns cent anys es podia trobar en gairebé tota la Península Ibèrica i el sud de l'Estat francès, però actualment la seva distribució ocupa menys del 5% d'Ibèria. La seva població s'ha vist dràsticament reduïda en els últims 20 anys: d'aproximadament 1.200 individus que hi havia a primers dels anys 90 del segle XX, en quedaven 150 el 2001, que s'han recuperat lleugerament fins a a uns 225 en llibertat i 77 en captivitat, segons l'últim cens de l'any 2009. Les causes d'aquesta regressió són: la contínua mort en llaços, ceps i trets de caçadors i atropellats en carreteres, la destrucció del seu hàbitat per part dels humans, la reducció de la seva principal presa (el conill), i la caça furtiva. El linx ibèric va ser declarada espècie en perill el 1986 pel centre de seguiment de la IUCN, fins a 2002 en què es va canviar a una categoria de major amenaça en Perill Crític. És l'única espècie de felí catalogat en aquesta categoria de la Llista Vermella de la UICN.

La Llista Vermella de la UICN, el nom complet de la qual és Llista Vermella d'espècies amenaçades de la UICN (en anglès, The IUCN Red List of Threatened Species), creada el 1963, és la llista més completa de l'estat de conservació global de les espècies animals i vegetals. La Unió Internacional per a la Conservació de la Natura (IUCN) és la principal autoritat mundial sobre l'estat de conservació de les espècies.

Pagina web de la Llista Vermella de la UICN: http://www.iucnredlist.org/

Goliathus orientalis

Goliathus orientalis

Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

L'escarabat goliat es un coleòpter pertanyents al gènere Goliathus. Són els majors insectes que existeixen, encara que no els de major longitud. Viuen en la major part de las selves africanes del Congo i Tanzània, i s'alimenten de nèctar i pol·len, així com de fruita i de saba. Les seves larves necessiten un aliment més ric en proteines, com cadàvers en putrefacció. Un cop es completi la metamorfosi, l'insecte es desprèn de la seva pell de la crisàlide i se sotmet a un període d'hibernació fins que acabi l'estació seca. Quan comencen les pluges, l'escarabat es trenca el seu capoll, i torna a començar el cicle. La fase adulta es concentra exclusivament en la reproducció, i una vegada que es realitza aquesta funció, el temps de l'escarabat adult es limita, com és cert per a la gran majoria d'altres espècies d'insectes. Un escarabat goliat adult amida de 5 a 11 centímetres de longitud, i arriba a pesar 150 grams. Són tan grans que quan volen produeixen un so que recorda al d'un helicòpter.

Iguana iguana

 

 Iguana iguana



Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

La iguana és un gran llangardaix arbori de la familia Iguanidae. La trobem des de Mèxic fins al Nord d'Argentina, sud de Brasil i de Paraguai, tant com a les Illes del Carib i a Florida. Mesuren fins a 2 m de longitud de cap a cua i poden arribar a pesar més de 15 kg.  

Son animals fonamentalment arborícores, gràcies a les seves fortes urpes i la seva llarga cua. S'alimenten sobretot de fulles, brots tendres i algun fruit, En l'actualitat les poblacions de iguana han desaparegut o disminuït de manera significativa en totes les seves latituds de distribució. A causa de la seva popularitat en el mercat de les mascotes i com aliment en països d'Amèrica Llatina, les iguanes estan llistades en l'Apèndix CITIS II, el que significa que encara que posseeixen algunes amenaces, no estan en perill d'extinció. En l'estat espanyol, a causa del seu potencial invasor o la susceptibilitat de convertir-se en una amenaça greu per competir amb les espècies silvestres autòctones o els equilibris ecològics, aquesta espècie ha estat inclosa a la Llista espanyol d'espècies exòtiques invasores, aquesta espècie és molt cobejada a Panamà i departaments del Carib colombià, on és preparada la seva carn amb llet de coco, sent un dels plats més desitjats de la població de Fonseca en la La Guajira colombiana.

El CITES (de l'anglès Convention on International Trade in Endangered Species of Wild Fauna and Flora, Tractat sobre comerç internacional d'Espècies salvatges de fauna i flora a Perill) és un acord internacional entre Governs Amb la finalitat d'assegurar que el comerç internacional d'animals i plantes no n'amenaça la supervivència. En Octubre del 2008 oferia protecció a més de 30.000 espècies, subespècies i poblacions.

 Pàgina web del CITES: http://www.cites.org/eng/app/index.php

Lucanus cervus

Mascle de Lucanus cervus

Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

El cérvol volador es un coleòpter de la família Lucanidae, que compta amb més de 1.000 espècies repartides pels cinc continents. És el coleòpter més gran d'Europa. Els adults s'alimenten succionant la saba dels arbres i del suc de fruites madures. La part més característica del cap són les mandíbules, les quals es desenvolupen molt en els mascles, però la veritat és que són inofensius. La funció de les prominents banyes és bàsicament sexual. Els mascles es barallen encreuant-se les banyes tal i com ho fan els cérvols amb la finalitat de conquerir una femella per aparellar-se.  La seva vida després de la metamorfosi és molt més curta que la de larva: tan sols de quinze dies a un mes. Poden volar, aconseguint velocitats de 6 km / h. Esta espècie està en regressió a causa de la pèrdua del seu hàbitat ia la caça, ja que és un exemplar molt apreciat, pel qual s'arriben a pagar preus molt elevats (sobre tot al Japó). Als Països Catalans es troben en els boscs, especialment en alzinars i rouredes.

Giraffa camelopardalis

Giraffa camelopardalis

Fet amb pastel

La girafa és un mamífer nadiu d'Àfrica i conegut sobretot perquè és la més alta de totes les espècies vivents d'animals terrestres. Originària d'Àfrica, la girafa està emparentada amb cèrvids i bovins, però pertany a una altra família, els giràfids (Giraffidae), que comprèn únicament la girafa i el seu parent més proper, l'ocapi. Les girafes viuen en grups de 20 a 30 exemplars, gairebé tots joves, ja que en l'envellir busquen la solitud. No dormen més de 5 a 7 minuts de l'estirada, en total, al dia arriben a les 2h de son, y són capaces de córrer a 60 Km per hora. El règim alimentari de la girafa concorda amb el seu físic; menja les fulles dels arbres per les que fa servir la seva llarga llengua. Les que viuen al sud d'Àfrica prefereixen les branques i fulles que tenen espines. Quan es nodreix amb aliments frescos i sucosos pot romandre molt temps sense aigua. La llengua de la girafa així com el seu aparell digestiu adaptat li permet alimentar-se amb vegetals espinosos, els quals digereix sense cap tipus de problema. La Girafa abans es trobava a les zones àrides i seques de la sabana de l'Àfrica subsahariana. En l'actualitat, la seva gamma s'ha reduït considerablement amb l'expansió de les poblacions humanes, especialment a l'Àfrica occidental. Algunes de les poblacions protegides més importants han disminuït durant la dècada de 1990 als parcs nacionals com el Serengueti (Tanzània) i Tsavo (Kenya). Al Níger, els projectes de conservació han facilitat la recuperació de la girafa del Níger de la població en una àrea fora de qualsevol parc o reserva formal de protecció. No obstant això, la caça furtiva i la pèrdua i degradació de l'hàbitat com a resultat de l'augment d'aridesa, i l'expansió de les activitats humanes segueixen amenaçant les girafes.

Tyto alba

Tyto alba

Fet amb aqüarel·la i llapiços de colors

L'òliba és una espècie de l'ordre dels Strigimorfs (mussols). És nocturn, només en el dia està en els seus llocs de descans i de cria. L'òliba és una au de cria en moltes parts del món. Està absent en la tundra, els boscos tropicals i gran part d'Àsia i en els deserts. A Europa central és una de les aus més comuns i estesos.

Però cada vegada es veuen òlibes amb molta menys freqüència. La disminució es deu principalment a la intensificació de l'activitat cultural i ús del sòl en la història recent, l'hàbitat i els llocs d'implantació de les òlibes han quedat destruïts. En particular, l'agricultura de conreu moderna té com a conseqüència la reducció dels hàbitats dels talps de camp i també, indirectament, reduir l'hàbitat de les òlibes.  Com un caçador de ratolins i rates, l'òliba és molt apreciat pels agricultors a Europa Central. Tradicionalment, els graners i estables construïts tenen molts dels anomenats mussols, portes o forats on tenen els llocs adequats per aniuar.

Panthera leo

Panthera leo

Fet amb pastel

El lleó és un mamífer carnívor de la família dels fèlids. Els lleons salvatges viuen a l'Àfrica subsahariana i a Àsia, amb una població en perill greu al nord-oest de l'Índia, havent desaparegut del nord d'Àfrica, el Pròxim Orient i l'oest d'Àsia en temps històrics. Fins a finals del Pleistocè, fa aproximadament 10.000 anys, el lleó fou el mamífer terrestre gran més estès després dels humans. La seva distribució cobria l'Àfrica,  des d'Euràsia fins a l'Índia,  i des d'Alaska fins al Perú.

Solen viure en sabanes i herbassars, tot i que poden entrar en zones arbustoses i boscoses. Els lleons són animals especialment socials en comparació amb altres fèlids, i solen caçar junts, atacant principalment grans ungulats. Tot i que els lleons, normalment, no cacen humans de manera selectiva, alguns d'ells poden convertir-se en antropòfags i buscar preses humanes.

El lleó és una espècie vulnerable i ha sofert un declivi de les poblacions, possiblement irreversible, d'entre un 30% i un 50%. La pèrdua de l'hàbitat i els conflictes amb humans són actualment les causes més importants de preocupació. S'han tingut lleons en captivitat des del temps dels romans i des de finals del segle XVIII han estat una espècie molt buscada i exhibida en zoològics arreu del món. Els zoològics d'arreu del món estan col·laborant en programes de reproducció per protegir l'amenaçada subespècie asiàtica.

Gypaetus barbatus

Gypaetus barbatus

Fet amb aquarel·la i llapiços de colors

El trencalòs és una espècie de voltor, que a diferància de la resta, te plomes al cap perque no s'alimenta de carn i vísceres. Rep el seu nom del costum d'agafar ossos i fe-los caure sobre les roques i menjar-se'l una vegada han esclatat. El podrem trobar en la serralada Cantábrica, els Pirineus, els Alps, el Nord d'Àfrica, Sud-Àfrica, i des de Grècia fins l'Himàlaya. Es tracta d'una espècie força amenaçada per la caça furtiva, les torres d'alta tensió, i els esquers enverinats. La supervivència del trencalòs es veu igualment amenaçada per factors com la transformació i pèrdua d'hàbitat deguda a la construcció de grans infraestructures en àrees de muntanya, les molèsties directes produïdes per l'activitat humana en zones sensibles com barrancs o grans tallats rocosos i de manera molt especial per l'abandonament de les pràctiques ramaderes tradicionals. A Catalunya hi viuen unes 33 parelles de trencalòs, un rapinyaire que manté al Pirineu la principal població d'Europa.

Bubo bubo

 

Bubo bubo

Fet amb pastel

El duc és l'au rapinyaire nocturna més gran del món. Es nodreix sobretot de rates i conills , però també caça llegres, esquirols, talps, eriçons, oocells grossos com ànecs i petits carnívors. És un ocell solitari i sedentari, excepte en època de cria. Durant els mesos freds de l'any deixa sentir el seu cant, únic de cada individu, que pot arribar a sentir-se fins a 2 km de distància. Ocupa una gran varietat d'hàbitats, com boscos de coníferes i/o caducifolis fins a les estepes mediterrànies de matoll i els deserts de roca i sorra. A més, no sent cap mena d'objecció per a establir-se a prop dels nuclis de població humans. Durant el segle XX, fou sotmès a una gran pressió degut a la persecució humana, els insecticides i verins, xocs amb vehicles i línies d'alta tensió. A més de la mixomatosi va reduïr les poblacions de conills i va suposar també un problema afegit per a aquesta espècie. Tot i que s'ha recuperat en certa mesura i no es considera actualment amenaçat a nivell mundial, encara és víctima de la caça furtiva i la seues poblacions romanen actualment per sota dels seus nivells anteriors.

Pongo pygmaeus

Família de Pongo pygmaeus

A l'esquerra tenim el mascle, i a la dreta la femella amb una cria. Tots dos fets amb aquarel·la i llapiços de colors.

Es l'espècie d'orangutan de Borneo, amb uns 50.000 animals en llibertat. És el simi més arborícola, i es troben entre els animals més intel·ligents, ja que s'han descobert comunitats que usen eines de manera habitual o que riuen com a resposta a pessigolles i jocs. La seva dieta es basa en un 60% en la fruita i la resta es composa de fulles i petits insectes. Han sofert la destrucció del seu hàbitat a causa de la tala indiscriminada, la mineria i els incendis forestals que s'han incrementat en l'última dècada. Comparteixen amb els essers humans  el 97% del seu genoma.

Panthera tigris tigris

Panthera tigris tigris

Fet amb pastel.

El tigre de Bengala o tigre indi, es la subespècie més nombrosa i coneguda del tigre, i es troba en una gran varietat d'habitats, incloent sabanes i boscos tropicals i subtropicals. Habita l'Índia, Nepal, Bangla Desh, Bhutan, Myanmar i el Tibet.  Els tigres de Bengala són carnívors i cacen des de galls dindis reals a búfals, passant per tota una gamma de preses que inclou micos, senglars, cérvols i antílops. S'han reportat casos més rars que els tigres han atacat rinoceronts i elefants. Molt més rars són els atacs contra humans, encara que fins a fa un segle succeïen amb certa freqüència. En Bangladesh es produeixen uns 100 atacs a l'any. Des de 1972, hi ha un projecte massiu per la conservació salvatge d'aquesta subespècie, conegut com Project Tiger. El projecte està considerat com un dels millors programes de conservació salvatge.

• Pagina web Project Tiger       http://projecttiger.nic.in/